Estimades famílies migrades, especialment les famílies marroquines, 

Aquesta carta és per a vosaltres. Neix des d’una posició de reconeixement, però també d’autocrítica. Durant molt de temps, no vam ser plenament conscients de tot el que ha significat migrar per a vosaltres: la precarietat i la violència institucional imposada, la humiliació normalitzada i  silenciada, la por a les represàlies i milers d’històries invisibilitzades. Nosaltres, en canvi, les vostres filles, hem crescut amb certs privilegis construïts a base del vostre cansament, el vostre cos i la vostra renúncia. Aquesta carta és també un intent de dir allò que massa vegades no vam saber veure ni dir a temps: que els nostres recorreguts educatius, socials i professionals no són mèrits individuals, sinó el resultat directe del vostre sacrifici. I que, en alguns casos, quan algunes de nosaltres hem accedit a espais de visibilitat, paraula, reconeixement, no sempre hem sigut honestes amb el nostre lligam i herència. Algunes inclus, en lloc de comprendre, dialogar i corregir des del respecte i el benefici col·lectiu, hem participat —conscientment o no— en discursos que reforcen la criminalització, el senyalament i la distància amb vosaltres, les nostres arrels familiars. Aquesta carta no busca parlar de vosaltres, sinó una dedicació per a vosaltres¹. Vol ser un gest de retorn, de memòria i de responsabilitat; un reconeixement explícit a tot el que heu fet per nosaltres i a la llavor de resistència que ens heu transmès.

Moltes situacions de racisme que hem viscut a l’escola no us les vam explicar aleshores, perquè sent nenes i adolescents, vam haver d’aprendre a gestionar una condició assignada —no escollida— que definia com érem llegides i què s’esperava de nosaltres.

Som moltes les filles que hem vist la nostra trajectòria vital i acadèmica profundament marcada per néixer en famílies d’origen marroquí i migrant. Les nostres famílies van arribar a Catalunya durant els anys vuitanta, formant part d’una generació que va assumir treballs que la població local començava a rebutjar, mentre aquesta aspirava a ocupacions amb més reconeixement social i econòmic.

A vosaltres, que ens vau ensenyar tant sobre l’educació i els somnis de futur, què vam trobar realment quan vam entrar a l’escola?

A casa, molts de vosaltres ens vau transmetre que l’educació era un espai de respecte, una oportunitat per créixer i una porta cap a una vida digna. Ens vau ensenyar que l’esforç, el compromís i el coneixement eren eines per obrir camins i construir un futur millor.

Però, quan vam entrar a l’escola, la realitat va ser molt més complexa. Ens vam trobar amb un sistema marcat per la criminalització, el menyspreu de la nostra cultura, herència i valors, valoracions reduccionistes que ens encasellaven i, sobretot, una mirada profundament racista que condicionava què s’esperava de nosaltres i fins on se’ns permetia arribar. Aquell contrast ens va fer entendre molt aviat que, per a nosaltres, estudiar no només era aprendre, sinó també resistir.

Recordeu quan, encara sent criatures, ens demanàveu que llegíssim les cartes de la Seguretat Social? Recordeu llevar-nos de bon matí per anar a la comissaria de la Policía Nacional, omplir papers i renovar el NIE? Recordeu tots aquells tràmits que fèiem junts, amb nervis, paciència i molta responsabilitat?

Deixeu-me donar-vos les gràcies. Com jo, moltes filles i fills vam haver d’assumir responsabilitats massa aviat, fent de traductores, de gestores i de pont entre vosaltres i les institucions. Vam aprendre a llegir papers, a entendre silencis i a moure’ns dins d’un sistema que no estava pensat ni per a vosaltres ni per a nosaltres i, tot i no saber com fer-ho, ho fèiem per cuidar-vos, perquè sabíem que cada paper ben fet, cada paraula dita a temps, era una manera de protegir-vos de sospites, de mals tractes i d’injustícies. Gràcies a això, als tretze anys, per exemple, em vaig fer càrrec dels tràmits de la meva nacionalitat espanyola —reunir papers, omplir formularis—, una experiència que no va ser només un tràmit, sinó una responsabilitat que em va marcar profundament.

Tot i tenir aquestes habilitats, massa sovint l’escola ens ha mirat com si ja tinguéssim el futur decidit. A secundària, ens oferien camins més curts, estudis més fàcils i continguts més pobres. Ens deien que era per ajudar-nos, però frases com “si canvies d’actitud, potser arribaràs a ser algú” no eren anecdòtics, sinó expressions d’un racisme institucional arrelat². Ens feien sentir petites i fora de lloc. Aquestes situacions passaven de manera habitual i encara avui pesa.

I aquí apareixia un dolor difícil d’explicar: com us podíem dir que ens sentíem així, si vosaltres sempre havíeu confiat tant en l’educació? Com compartir aquests dubtes sense trencar la Fe que havíeu posat en nosaltres? Per a vosaltres, que havíeu deixat el vostre país i ho havíeu sacrificat tot, els nostres estudis eren la prova que tot aquell esforç havia valgut la pena.

Malgrat tot, pare i mare, us he de dir que no vam acceptar que l’escola o les seves normes decidissin el valor de les nostres vides. Cap etiqueta ni cap discurs sobre l’èxit o el fracàs podia esborrar la vostra lluita ni la vostra dignitat. A les àvies que ja no hi són, als germans i a tota la família, aquest compromís no és només agraïment: és dir ben clar que les vostres històries no són un problema a corregir, sinó una força que ens sosté.

Davant de tantes dificultats, trobar una sortida no va ser una lluita individual, sinó col·lectiva. Però, en molts casos, gràcies a la vostra insistència, al suport de la família i a la força de la comunitat, vam començar a trobar el nostre camí. Els valors que ens heu transmès —la constància, la humilitat i l’autonomia— ens van ajudar a tornar a creure en nosaltres i a no rendir-nos, pas a pas, com la formiga.

Gràcies a aquesta força, moltes de nosaltres vam acabar l’ESO, vam continuar estudiant i vam arribar a la universitat. Ho vam fer sostenint-nos en la vostra esperança, en el vostre amor i en la confiança que mai no ens vau retirar, ni quan el camí semblava difícil.

Vull que sapigueu que tot el que hem aconseguit és, en gran part, gràcies a vosaltres. La vostra presència, suport i confiança han estat i continuen sent fonamentals per a nosaltres.

Aquest relat no és només la història d’una persona; és una manera de parlar-vos a vosaltres, pares i mares, per trencar el discurs del fracàs que sovint pesa sobre les trajectòries educatives de les vostres filles i fills. Vol reflectir tot l’esforç, la capacitat i la dignitat que s’han construït juntes i junts, malgrat les dificultats i els obstacles que l’escola i la societat a vegades posen al nostre camí.

La dignitat i herència familiar com a forma de resistència vivint en el Nord Global

Us escric també per defensar-vos. Per respondre a tots aquells discursos que us han convertit en culpables de tot allò que l’Estat i les institucions no han fet.

Alhora, aquesta carta vol honrar la nostra herència i la nostra història, i respondre als discursos que, des de fa anys, assenyalen i responsabilitzen els nostres pares, famílies i comunitats de tots els mals socials, educatius i econòmics: de la desprotecció, de la marginació i fins i tot de la criminalitat a què molts fills i filles de famílies migrades —especialment d’origen marroquí— hem estat exposats. Aquesta criminalització no només ens ha ferit a nosaltres com a filles, sinó que us ha col·locat a vosaltres en el lloc de la sospita, del fracàs i de la vergonya imposada. Una de les maneres més sinceres d’honrar la nostra herència i la nostra història és denunciar tot allò que les menysté i les degrada.

Avui, amb la distància del temps i l’accés a espais de paraula que abans ens eren negats, reconeixem també una responsabilitat incòmoda: no sempre hem sabut utilitzar aquests espais amb fidelitat a la vostra història. En alguns casos, filles de famílies migrades hem acabat reproduint discursos que corregeixen, assenyalen o criminalitzen, en lloc d’acompanyar, comprendre i construir des del respecte i l’amor.

Cal iniciar aquest procés condemnant les pràctiques racistes, xenòfobes, islamòfobes i classistes que ens han fet —i encara ens fan— sentir vergonya de les nostres arrels i la nostra essència, generant divisions entre “bons” i “dolents”. El meu èxit personal, educatiu i social, com el d’altres —noies marroquines—, sovint s’ha construït sobre una mirada paternalista segons la qual les noies marroquines i musulmanes han de ser “rescatades” del masclisme inherent a l’Islam i la cultura marroquí. Aquest relat simplista i racista invisibilitza les nostres pròpies lluites i realitats, i ens imposa renegar de la nostra essència per tenir un millor futur.

I precisament perquè aquestes noies —i aquests nois— som el futur. No serà des de la culpabilització ni des de la vergonya que avançarem, sinó des del reconeixement, l’orgull i l’abolició de les pràctiques discriminatòries que, encara avui, es reprodueixen a la societat i de manera especial, s’engendren molt subtilment en l’àmbit escolar.

Per què aquesta carta, en aquest espai?

Sempre que parlem des dels nostres llocs, posant en relleu situacions de racisme i islamofòbia en espais que sovint queden fora de focus i de portes endins —laborals, formals i no formals, escolars, judicials, policials i, de vegades, fins i tot en entorns acadèmics—, s’alcen veus que ens interpel·len tot al·legant que les nostres narratives parteixen d’un discurs victimista. Aquesta acusació, recurrent i persistent, pretén deslegitimar el valor epistèmic de les nostres experiències i reduir-les a anècdotes personals desproveïdes de rigor.

Escriure des de l’autoetnografia no és només una decisió acadèmica; és també una manera de dir-vos que les vostres vides, silencis i sabers tenen valor, encara que mai hagin estat reconeguts com a coneixement legítim.

Per això, i des del nostre lloc a l’acadèmia, reafirmem que l’ús de l’autoetnografia traspassa la funció de mera eina d’investigació per esdevenir un autèntic acte de resistència. L’autoetnografia recull, registra i situa al centre allò que cap altre mètode de recerca és capaç de visibilitzar. Alhora, esdevé una eina de sanació, en tant que ofereix un espai de reconeixement a unes vivències que faciliten el procés reflexiu i analític necessari per revertir unes realitats sovint naturalitzades.

L’escriptura autoetnogràfica constitueix un exercici constant d’equilibri entre la veu personal i l’anàlisi estructural³. No es limita a relatar una trajectòria individual, sinó que pretén utilitzar-la com a instrument per comprendre com el poder, la desigualtat, el racisme operen dins les nostres vides i institucions. Escriure des d’un relat situat implica reconèixer el lloc d’enunciació —racial, cultural, de gènere, de classe, etc.— i entendre com aquest posicionament condiciona la nostra experiència, l’accés al coneixement i la seva legitimació o desautorització dins dels marcs acadèmics i socials.

En aquest marc, l’experiència esdevé un vehicle analític més que no pas una finalitat en si mateixa. Més que representar una simple narrativa personal, actua com un espai de mediació des d’on és possible identificar els mecanismes que sostenen les desigualtats estructurals i interpretar les vivències individuals com a expressió d’un ordre social més ampli. Aquesta tasca d’escriptura resulta especialment complexa dins el que diverses autores han descrit com un règim de control i representació racial, patriarcal i classista: un entramat de mirades i judicis que delimita quines veus poden parlar, i des d’on. Les subjectivitats migrades i racialitzades, sovint situades sota aquesta observació constant, esdevenen objecte d’interpretació abans que subjectes de coneixement. Escriure des d’aquest lloc implica, per tant, un exercici de desobediència epistèmica: resistir una lectura paternalista o victimitzadora i afirmar la pròpia experiència com a espai legítim de pensament crític i de producció teòrica.

Importància dels espais autoorganitzats de trobada intergeneracional i d’anàlisi crítica sobre l’experiència viscuda

Entre la desprotecció viscuda a l’escola i el sentiment de desarrelament, molts fills i filles de persones migrades hem crescut en un espai d’incertesa. Ens van demanar renunciar a les nostres arrels, prometent-nos que, si ens convertíem en “nous catalans”, seríem el futur. Però quin futur és possible sense vincles, sense la família, sense la força intergeneracional que sosté les nostres vides?

Aquestes preguntes van encendre el desig de trobar respostes col·lectives. Juntament amb la Fatiha El Mouali Samadi—mare de tres fills i mare simbòlica de tots nosaltres— vam iniciar trobades amb altres joves per reivindicar la nostra herència cultural i reconèixer el paper essencial de les mares, les àvies i les famílies en els processos d’escolarització, d’èxit i de futur. Per elles i amb elles. Aquestes trobades no haurien estat possibles sense vosaltres, sense les mares, les àvies i les famílies que, tot i haver estat sistemàticament excloses dels espais educatius formals, han sostingut els nostres recorreguts amb una saviesa que l’escola mai va saber reconèixer. Aquest recorregut, que uneix vivència personal i recerca, ens ha portat a obrir altres vies de treball complementàries: el diàleg intergeneracional amb les famílies marroquines i el jovent. 

Les trobades van marcar un abans i un després: ens van donar paraules per expressar la ràbia, el neguit i també la necessitat de reconciliar-nos amb els nostres pares, mares i orígens. Van obrir la porta al retrobament i a la possibilitat de reestimar-nos, d’aprendre a veure en la memòria i en l’experiència dels nostres progenitors una font de saviesa. Entendre aquest procés ens va permetre recuperar la confiança en les nostres capacitats, tornar a escoltar amb cor les converses a les llars i viure el que Houria Bouteldja anomena amor revolucionari⁴: l’amor per la humilitat, per l’esforç i per la persistència d’uns pares i mares que, tot i saber que sovint ens avergonyíem d’ells, mai, mai ens van deixar de banda.

Aquest diàleg intergeneracional, entre allò que hem après a les mesquites, espais d’oci i culturals, trobades familiars i el què els nostres pares ens han transmès amb silencis, històries i sacrificis, és clau. Reconèixer les expectatives, entendre les renúncies i convertir-les en motor de mobilitat i de justícia envers les nostres famílies és un pas imprescindible per avançar. No es tracta només de recordar el passat, sinó d’assumir-lo com a eina per transformar el futur.

Experiències similars s’han donat en altres llocs del món. A França nombroses associacions de joves d’origen magribí han creat espais de trobada per reconciliar-se amb la memòria migratòria dels seus pares i per fer visibles les aportacions de les mares en la construcció del sentit de la seva ciutadania⁵. A Alemanya, existeixen comunitats turques que han promogut programes intergeneracionals per tal de connectar estudiants universitaris amb les seves àvies i avis, donant valor als relats de vida com a part de la identitat comuna⁶. Als Estats Units,  la comunitat mexicana i dominicana han posat èmfasi en el concepte de familismo⁷, que subratlla la centralitat de la família en els processos educatius i en l’èxit acadèmic dels fills i filles, convertint la memòria col·lectiva en una eina de resistència i d’orgull.

Aquestes experiències mostren que la reconciliació amb les nostres arrels no és un procés aïllat, sinó part d’una lluita transversal que vol dignificar els esforços de les generacions anteriors i donar eines als i les joves per caminar amb fermesa. És en aquest encreuament d’herències i futur on sorgeix la força col·lectiva: en el reconeixement mutu, en la capacitat de transformar el dolor en amor i en l’aposta per una justícia que no oblida d’on venim, però que sobretot es projecta cap a on volem anar.

1. Aquesta carta és un acte simbòlic que vol deixar constància del reconeixement a les famílies migrades, i especialment a les famílies marroquines. En el fons, és un convit al diàleg i a la proximitat amb les vostres famílies, i un relleu per iniciar nous camins de trobada. ↩︎
2. Aquí ressona «Les (des)orientacions de les trajectòries educatives: entre els recursos educatius i les narratives situades«, publicat en aquesta revista. ↩︎
3. El Jaraby Amisnaou, Cheima i El Mouali Samadi, Fatiha (2022). “Al inicio creía que el problema era yo”. Relatos autoetnográficos de profesionales racializados/as en la intervención social. Itinerarios de Trabajo Social, 2, 87-94. https://doi.org/10.1344/its.i2.36870 ↩︎
4. Bouteldja, Houria (2017). Los blancos, los judíos y nosotros: Hacia una política del amor revolucionario. Akal. ↩︎
5. Bensaâd, Ali (2020). Une présence africaine invisibilisée au Maghreb et au Moyen-Orient. Migrations Société, 32(179), 15–27. https://doi.org/10.3917/migra.179.0013 ↩︎
6. Baykara-Krumme, Helen (2020). Migration und Familie. A Antje Röder i Darius Zifonun (Eds.), Handbuch Migrationssoziologie (cap. 12). Springer VS. https://doi.org/10.1007/978-3-658-20773-1_12-1 ↩︎
7. Calzada, Esther J.; Tamis-LeMonda, Catherine S. i Yoshikawa, Hirokazu (2013). Familismo in Mexican and Dominican families from low-income, urban communities. Journal of Family Issues, 34(12), 1696–1724. https://doi.org/10.1177/0192513X12460218 ↩︎

Descarregar article en PDF [PROPERAMENT]