Perquè em faig mestra. Infància i joventut.

Vaig néixer a Añisok, Guinea Equatorial, i soc fang. En primer lloc, us vull parlar del meu cognom. Jo sempre havia estat Ayana fins que la meva mare va haver de fer-nos el DNI i li van dir que no podia tenir tres cognoms, així que li van posar Ayana de nom i va haver de canviar part de la nostra identitat. 

La meva infància va transcórrer a diferents llocs d’Espanya. Hi va haver una època en què anaves a l’internat per tenir una vida millor o hi anaves perquè vivies en llocs on era difícil accedir a l’educació. Vaig estar en tres escoles on hi dormia de dilluns a divendres. Algun cop el meu germà i jo hi vam ser fins i tot el cap de setmana perquè els familiars que estaven al nostre càrrec s’oblidaven de recollir-nos. És curiós com queden aquestes petjades a la teva ment. 

Cada escola era diferent. Quan vam venir a viure a Barcelona vaig assistir a una escola ordinària durant un curs i després vaig ser la única dels meus germans que va tornar a estar interna. Les germanes de la caritat eren bones. Guardo un bon record d’elles. Vaig aprendre molt: cosir, ser organitzada, resar, reflexionar al final del dia…

Mai he tingut  un  caràcter fàcil, ho entenc ara que en tinc 45. També és cert que ni la meva vida, ni la dels meus germans, i encara menys la de meva mare, ho va ser, de fàcil. Jo era una persona que es podia barallar amb els seus germans, defensar-los i, alhora, escriure pàgines del que m’havia passat i sentit en un dia. No portava bé la separació dels meus pares ni altres aspectes que no eren fàcils de pair per una nena de 10-11 anys. La meva relació amb la mare era complicada, li feia retrets contínuament. La desafiava. Si ets una mare separada, l’únic que necessites és tranquil·litat. Ho sé ara que estic en aquesta situació.

Quan recordo la darrera etapa en l’educació bàsica, em venen al cap els meus professors i les meves professores, a les quals he trobat més endavant i que al explicar com són les nostres vides sempre s’han alegrat dels nostres avenços. I per suposat, de les germanes de la congregació de Sant Vicenç de Paul. A vegades tenim la sensació que les germanes de la caritat són una mica brutes a l’hora d’educar. No diré al contrari, n’hi havia una que et donava algun que altre cop al cap quan no li feies cas, però podies parlar amb elles de tot el que et passava a la vida. Sabien els nostres secrets, com era la nostra família. Amb elles parlaves dels neguits de la preadolescència, et recordaven que també havien estat joves. Els docents que no eres religiosos també eren agradables. És la meva sensació, potser algun/a company/a diria el contrari, però jo anava a l’escola contenta. Intentava portar-me bé, no ho feia així a casa.

Tenien respecte cap a nosaltres. Potser ho recordo així i vaig errada, però ens parlaven amb educació. Moltes vegades he estat amb alumnes meus que no han sentit el mateix, ja fos per la meva part o per un/a altre/a company/a. Alguns dels meus mestres de l’escola es preocupaven tant per nosaltres que fins i tot hi va haver un que ens va portar a un camp de treball a Àvila. Vam estar una setmana sencera coneixent els voltants, fent de monitors de nens i nenes del poble, xerrant amb la gent gran i fins i tot vam fer una excursió a Gredos. Dormíem a l’ajuntament. No vam haver de pagar res i en una de les excursions en què fèiem una ruta per la ciutat, aquest profe em va donar diners per comprar alguna cosa a la meva família. La meva mare li va voler tornar a la tornada i ell no ho va acceptar. Aquest acte em va marcar molt. 

Totes les meves experiències amb els docents d’EGB van fer que tingués el magisteri com una de les meves opcions a l’hora d’escollir carrera. També van influir molt unes professores de l’institut. Ara us ho explico.

L’institut va ser un altre món. La majoria dels meus companys eren persones del barri. Jo era una nena que havia canviat diverses vegades de casa. Vaig coincidir amb algunes companyes del mateix tipus de col·legi religiós, amb les que havia coincidit a les jornades vicencianes.

Per a mi l’institut no va ser un trauma, però tampoc un camí de roses. A l’escola et cuidaven, et guiaven. A l’institut t’havies de buscar la vida. No els podies explicar res, no podies plorar. No era el seu problema i havies de triar com arribar a tot. En el meu cas, una noia de 13-14 anys que algunes temporades s’havia d’ocupar de casa per diverses qüestions, vaig aprendre ràpid el que era la responsabilitat, com molts dels nostres alumnes dia a dia. La meva mare es buscava la vida a Guinea o treballava moltes hores. Em deixava uns diners per la casa i jo m’encarregava dels meus germans i d’administrar el que podia. He tingut infants amb una vida molt semblant a la meva. Per aquest motiu no soc capaç de fer servir aquesta pedagogia que em trobo a les aules  allò de dir: “La mamà és la mama i tu has de fer de nen”. Creiem que ho resolem tot quan la realitat és molt més complexa. Tant de bo es pogués ser nen quan toca. Aquest pensament em recorda a les històries dels nostres avis i àvies, com van viure, com van haver de fer front a la seva realitat. Nosaltres creiem que això ja no passa perquè les nostres famílies es van sacrificar. Al nostre voltant hi ha famílies que ho fan cada dia.

No és un retret als meus profes del diürn, cadascú té la seva vida i els adults que t’envolten no han de ser els teus cuidadors. T’han de transmetre informació, en el cas dels professors. Curiosament, la persona que més ajudava era el professor de religió. L’opinió de tots els alumnes era unànime.

 Als setze anys vaig començar el batxillerat nocturn. I crec que va ser una de les millors decisions que he pres. Els professors eren diferents, els companys…Jo arrossegava les mates de 2n de BUP i a l’arribar al COU (Curs d’Orientació Universitària) havia aprovat tot excepte aquella assignatura. Unes setmanes abans de la selectivitat vaig deixar d’anar-hi. Havia repetit 2n i cursar COU no havia estat tan fàcil. El que em caracteritza és la meva constància quan em proposo algo, però quan em van dir que no podia fer la selectivitat per aquella assignatura el meu cap va dir prou.

Gràcies a les professores d’anglès i llatí que van demanar que m’aprovessin. Gràcies a la resta del claustre que ho va acceptar vaig poder presentar-me a aquelles proves que obririen les portes del meu futur. Uns vots de confiança em van posar on soc ara.

La primera opció va ser una carrera que no em podia pagar, després criminologia i la tercera, mestra. Un cop vaig començar a exercir com a mestra, tenia la necessitat d’ajudar en tot als meus alumnes. Vaig haver de parar, si no volia acabar arruïnada. Per això sempre dic que ser mestra no va ser la meva primera opció, en canvi sí va ser la millor.

Com son els centres escolars on he treballat?

He tingut molta sort i soc d’aquelles persones que no han hagut de rotar per moltes escoles. Les pràctiques les vaig fer a un col·legi del barri de les Corts de Barcelona. Aquella escola va ser l’escollida per una raó simple, hi anava la meva germana petita. No hi havien molts nens amb famílies d’altres procedències. A 2n hi havia algun petit amb pares de Sud-Amèrica i a 3r tenia un nen amb pares xinesos i una nena que era mestissa. Si al centre eres uns 400 alumnes, podem dir que 30-40 eren no blancs. Per què recalco aquesta informació? Fàcil, els meus primers alumnes eren tot allò que s’esperen d’ells. De fet vam haver de canviar a la meva germana d’escola perquè deien que era agressiva. Sabeu quina era la seva agressivitat? Que feia abraçades molt fortes als companys i a les companyes. Una nena de 5-6 anys que era afectuosa, però per aquell centre era agressiva. I no exagero pas. La meva germana mai s’ha barallat, mai ha tingut problemes amb la gent. I quan dic mai, vull dir MAI. Van buscar la manera de convidar-nos a marxar. Això que no passaria avui al mateix barri. La diferència és que nosaltres vivíem allà i ara assisteixen nens i nenes dels barris del voltant com a resposta al pacte contra la segregació escolar. 

Aquell centre on jo vaig començar a ser mestra no volia alumnes físicament diferents. Sembla una història sense sentit quan tu no ho has patit, però hi ha escoles que et conviden a marxar. Ho fan de manera educada. Ara penso que volien una reacció més enfurismada de la família per poder tenir-ne raons. Nosaltres, com moltes altres famílies, no vam lluitar prou. Vam baixar el cap i vam decidir buscar una escola on la meva germana estigués amb persones més semblants a ella. He de dir que no he fet el mateix amb els meus fills. En aquella època jo tenia uns 20 anys i era germana, no mare. 

N’hi ha un munt de relats com aquest. El fet de no haver-los patit jo, no vol dir que no siguin reals. I per desgràcia continua passant avui en dia, quan decidim catalogar  un centre com a “màxima complexitat” dient que és perquè les famílies tenen un nivell socioeconòmic baix, però alhora omplim aquell centre d’educadors socials, de psicòlegs, d’integradors socials… I no estic dient que sigui negatiu tenir aquelles figures, però segurament en aquells centres educatius sense cap etiqueta també  necessiten aquestes figures. O em diràs tu que els nens i adolescents tenen un comportament exemplar en aquella edat? O no tenen problemes? O no necessiten xerrar? O tenen famílies que són com les de les pel·lícules americanes? 

En sabeu la resposta a tots aquests interrogants? 

Doncs en aquesta primera experiència com a mestra, estava il·lusionada i no era del tot conscient. De fet, quan escolto a amigues que expliquen alguna de la seva experiència a l’escola o a l’institut com alumna, penso en que he tingut molta sort. Una de les meves tutores de pràctiques era una amor amb els alumnes, amb nosaltres, amb tothom, tot i no sentir-se del tot contenta al centre. I és que així som molts docents, donem el millor de nosaltres malgrat l’ambient de feina. Sempre li dic als meus alumnes que jo estic contenta amb ells, és clar que ho estic! Més quan hem aprofitat les hores en aprendre i no en tallar focs que es generen després del pati o del menjador.

Com deia, aquella primera companya em va facilitar les coses i vaig continuar amb il·lusió, tot i que vam haver de canviar a la meva germana de centre. Vaig descobrir que era divertit estar amb nens, però també vaig haver d’aprendre a comunicar-me, sense crits i sense mirades fredes. No és una cosa que hagi mantingut en la meva manera de ser o a l’hora de fer classe. Una no es pot contenir cada dia, però sí he après a ser una mica més dolça. Bé, no molt… si tens un caràcter no ho pots amagar durant molt de temps.

La primera vegada que em van destinar a un centre vaig tenir una acollida correcta. Si van tenir algun pensament diferent no ho van mostrar. Era una escola a Torre Baró. A Serveis Territorials em van dir que podia rebutjar-lo perquè era una CAEP¹, un d’aquells centres on els estudiants i les famílies són d’origen humil, encara que també podria anomenar-los pobres. Per cert, això no t’ho diuen a la universitat: sobre la classificació dels centres escolars coneixes els públics, els concertats i els privats.

Quan vaig començar a treballar va ser per organitzar una biblioteca. Al cap d’unes setmanes vaig haver de substituir una companya, per ser finalment la tutora del meu grup de 2n. Conservo la nostra foto de grup. Recordo amb afecte estar a la muntanya i alhora prop de la ciutat. Les meves primeres experiències amb grans professionals. L’únic comentari incòmode que vaig tenir va ser d’un company que va creure que la seva condició de definitiu i intocable, era per deixar anar frases feridores. I no perquè em fessin mal en aquell moment, sinó perquè aquell mestre d’informàtica va donar per fet que en anar a fer-me les proves mèdiques, jo tenia tuberculosi. Era una prova que t’havies de fer obligatòriament. Va ser un acudit, però no em va fer gens de gràcia. Repeteixo que per sort vaig tenir molt bones companyes. Vaig aprendre moltíssim aquell any.

Aquell primer any fent de mestra, jo no sabia res de beques, serveis socials ni tutors legals. A la universitat havíem estudiat les diferents metodologies, la psicologia, les etapes del desenvolupament cognitiu de Piaget.  Però s’havien deixat la realitat dels centres: la burocràcia, els diferents agents que intervenen, la psicologia amb les famílies, el protocol per a diferents casos…

Vaig tenir algun moment incòmode amb les famílies. Com denúncies els maltractaments? Com els dius a uns pares que no cal enganxar? Com aprens a mesurar en quin moment els nens poden anar al lavabo malgrat les normes? Vaig patir en el moment en que una mare em va dir que el seu fill de set anys s’havia fet pipí a sobre i no havia tingut prou confiança per a demanar-me anar al lavabo. Des d’aquell moment, vaig decidir que les normes són unes i els infants són altres.

En aquella mateixa escola vaig tenir una companya molt classista. Havia treballat en centres privats i concertats i va acabar a una escola de la perifèria de Barcelona. La seva família era acomodada. Vivia a un bon barri, havia heretat el pis familiar, el seu germà tenia una bona feina en una d’aquelles illes que van ser colònia espanyola i que ara aprofitaven en construir hotels i oferir estàncies a bon preu a tot el que volgués anar, mentre la població pateix o marxa fora en busca d’una millor vida, però no poden accedir a les platges del seu país.

Al llarg dels anys he conegut centenars d’alumnes que no volien o no se sentien negres. De fet, aquell primer any, TOTS els meus alumnes d’origen dominicà deien que no eren negres. Les seves mares en algunes reunions em deixaven anar que totes les ajudes se les emportaven els moros i els negres. I no s’immutaven davant la meva cara de sorpresa. Vaig haver de dir a més d’una que elles també eren negres. Diguem que va començar la meva lluita.

M’alegra comprovar que divuit anys després comença a haver-hi una mica més de germanor. En els darrers anys han aparegut projectes multiculturals, podcasts que tenen com a protagonistes joves nascuts a Catalunya o Espanya i que parlen de com són a l’haver crescut entre dues o tres cultures i tradicions. Començo a trobar-me companyes de professió que s’assemblen a mi o als meus alumnes. Professores a les universitats que estan obrint camí a la resta, tot i que segurament ho han fet perquè estimen la seva professió. Trobo humor fet per nosaltres per a nosaltres. I algo que feia temps que no veia, gent parlant de com se senten tot i haver crescut en un entorn on et diuen que parlar de sentiments són coses de blancs. Projectes que tiren endavant on els promotors som nosaltres. Germanor, col·lectiu, sumar…Que això no pari.

Tornant als centres on he treballat, el segon on vaig anar a parar era totalment diferent. Havia de matinar per agafar el tren, però és el lloc on vaig aprendre més.  En aquella escola als afores de Barcelona em vaig topar amb una realitat ben diferent: famílies que portaven moltes generacions a la zona, companyes que hi havien nascut al poble. Poques famílies migrades. Al mateix temps vaig descobrir el respecte de les meves companyes, a les quals trobaria a faltar anys després. Eren respectuoses amb tothom. Treballaven la cohesió de grup com una manera d’estar bé en l’àmbit laboral i privat.

Com us he dit, he tingut la sort de no voltar molt. On he treballat més temps ha estat a l’Hospitalet de Llobregat. Allà és on tinc la meva plaça definitiva. Treballar a l’Hospitalet va més enllà dels orígens de l’alumnat i de les seves famílies. Treballar en unes zones de l’Hospitalet és veure una realitat que no hi ha a la resta de Barcelona. És conèixer històries que no sentiràs en el teu dia a dia perquè el teu entorn és un altre, és donar normalitat a aspectes que no ho són, a feines que tampoc ho són, a maneres de viure que només has viscut als teus estius al poble quan hi havia reunió familiar.

Ser mestra a determinades zones de l’Hospitalet és escoltar frases que els docents ens creiem amb la potestat d’enunciar, portant-los a l’eterna estigmatització: “ets pobre i no arribaràs a res”. Treballar allà com a adult, és veure com s’atreveixen a experimentar en educació quan no ho farien amb els seus fills. És trobar-te persones adultes que sempre tenen temps lliure per no fer res i ser capaces de criticar a les persones que es deixen el cor en educar de veritat. Per aquest motiu vaig escollir la meva plaça definitiva allà, perquè és injust vendre que aquest tipus d’escola tenen els millors professionals. Jo em trobo en un lloc on la direcció mira cap a una altra banda, no ens recolza davant dels casos més disruptius i on reben premis aquelles persones que menys fan.

Estic en aquesta escola perquè a pesar de les pedres que pugui trobar en el camí, és just que els meus alumnes tinguin algú que s’assembli a ells. Que també els hi parli amb fermesa i carinyo (no és algo que només faig jo). Es mereixen tenir mestres que tinguin confiança en ells i no que sigui un tràmit per acabar l’educació bàsica. 

A vegades he discutit amb companyes i companys perquè sempre volen que respongui les mateixes coses: “A tu et molesta que et digui negra?” “ Et puc tocar els cabells?” “Quants germans sou?” “La teva parella és negra o blanca?”. Són preguntes que podríem dir que es fan per saber més de la persona, però la realitat és que jo no em faig amiga d’aquest tipus de persones. Per a ser sincera, cada cop que em pregunten aquestes coses veig com la meva paciència ha arribat al límit. Que sàpiguen més o menys de mi per posar-me d’exemple als alumnes, no serveix de res. Aquestes persones mai es relacionaran amb el meu entorn a no ser que sigui per algo que s’acosti als seus costums. Mai menjaran el meu menjar, mai ballaran les meves cançons, mai voldran ser la única persona blanca en el meu grup d’amics. I ho dic amb la fermesa d’haver-ho viscut.

Amb els i les docents que m’he trobat més incòmode, han estat en aquelles escoles on hi havia més homes. Sento dir-ho així, però és una realitat. En aquells moments es barregen el racisme i el masclisme. Adults que saben la vida dels menors, però que en comptes d’ajudar opinen que han de continuar carregant amb la motxilla plena de pedres que els ha tocat viure.

I mai ho faran tampoc amb els alumnes, que són els que, diuen, s’han d’adaptar a una cultura, deixant de banda la seva. I aquí és on he discutit amb algun company que ha tractat malament als nens. Perquè eren això, NENS, i els han tractat com a delinqüents, sense respecte, han maltractat a nens amb necessitats educatives especials i que no es podien expressar. Han donat cops a parets per no saber posar ordre en un aula.

Ho sé, són casos aïllats (o potser no tant!), però són reals.

De què es parla a la sala de mestres?

Fa uns anys vaig tenir diverses discussions amb companys arran de la festa de carnestoltes i les disfresses. Hi ha anys que les temàtiques són objectives, relacionats amb el canvi climàtic, amb els oficis, amb pel·lícules, però també ens trobem amb particularitats que fan referència als països i a la identitat ètnico-racial i cultural de les persones. Fins i tot a vegades en allò que creiem que no fa mal es practica el blackface. Recordo un any en el que ens van dir que podíem disfressar-nos de personatges dels anys 80 i alguns nens venien pintats de negre o marró imitant a M.A Barracus, Michael Jackson… Les escoles posen com a peu de nota que les disfresses no siguin de temàtica bèl·lica, ofensius, però sovint obliden que pintar-te d’una raça també és ofensiu. 

Molts hem crescut fartes d’aquesta mena de disfresses. Jo he crescut a Canàries i ser cubana era un clàssic, portar afro, caníbal, etc. Al començament intentes no fer comentaris, però quan t’atreveixes, et trobes amb algun company o companya que et respon que tens la pell molt fina. No han estat moltes ocasions, però les poques que he tingut han esdevingut discussions molt fortes amb uns companys. Arran d’això intento passar poc temps a la sala de mestres.

Hi ha mestres que no permetrien que parlessin dels seus fills com ells ho fan de l’alumnat. Aquests adults que eduquen qüestionen tot el que hi ha a la vida dels nens: si van al parc amb els seus amics són bandes, si tenen certa edat i tornen a les tantes són uns de carrer, però si ho fan els seus fills són a l’edat per fer tot allò.

El que explico son experiències que he tingut en un municipi concret. No vol dir que tots els claustres siguin iguals ni que les persones es mantinguin en silenci. També és cert que pocs mestres podran donar-me la raó d’allò en el que no acabem benparats. Per això és important tenir un posicionament antiracista en com fem èmfasi en les accions feministes, inclusives, emocionals i alimentàries de tots els infants.

Si la majoria del claustre són dones, podem dir que es crea un ambient una mica més amable. Els temes que sorgeixen són diversos: plans de caps de setmana, llibres, pel·lícules, fills, aficions, cites. En els anys que porto a la docència he conviscut amb un claustre amè.

Si el claustre té pocs homes també continua sent una mica més amable. Ja és una altra cantar si té molta presència masculina. Parlen de futbol i esports diversos, però també són més rondinaires amb les coses del dia a dia. S’immisceixen en converses d’altres professionals i moltes vegades són desafortunades. El problema és que moltes companyes callen davant les barbaritats i si comences a discernir sembles una histèrica en contra del sistema o del món.

Alguns exemples dels que et trobes a l’hora de l’esbarjo és intentar no interferir en converses alienes, fins que no et pots resistir. Un cop uns companys parlaven del centre al que un d’ells portaria a la seu fill. El cas és que havia anat a viure a un lloc allunyat del centre. No estava content amb la zona. Tots dos dedicats a l’educació en centres públics, però si més endavant podia escollir la concertada ho faria. També és cert que aquest company és dels que tracta als alumnes petits com si fossin adults. 

Hi ha moltes persones a qui els agrada donar-te la raó en privat i et deixen sola en públic. Així és la sala de mestres si parles de temes incòmodes, dels qual n’hi ha dia rere dia. Com adulta que treballa amb infants, m’agradaria que la gent tingués més coratge a l’hora de donar la seva opinió professional. Les persones que tenen idees radicals no s’amaguen i fan petits als altres. Si tots els que creiem en la igualtat d’oportunitats fóssim més compromeses, les coses canviarien. 

Desigualtats en la pràctica educativa i la metodologia

Al meu centre hi ha certs professionals que volen que els alumnes no facin soroll en cap moment. Com que l’alumnat de 3 a 5 anys  pugi per les escales com si estiguessin al servei militar. Una cosa és per seguretat i una altra és per tenir una escola silenciosa. El mateix passa on treballo: des de direcció tenen la idea que a l’únic lloc on poden aprendre és dins les aules. Res de fer activitats als passadissos. No obstant això, aquest darrers cursos he pogut visitar escoles on moltes activitats estaven ubicades en els diferents espais del centre. Ja fos perquè feien tallers, plàstica o la lliga de Legos. Escoles de Barcelona, Vilanova, Sitges, Castelldefels… 

Entenc que a molta gent li agrada l’ordre i la llei, però hi ha un aspecte que diferència les escoles públiques “d’alta complexitat” amb docents que en el seu conjunt van a fer la seva feina de manera quadriculada, de les “escoles 3.0”. En aquestes darreres, els alumnes circulen de manera lliure, no tenen parets ni barreres, l’autonomia s’adapta al seu nivell, tenen valors com la llibertat i la tolerància… En canvi els docents que treballen als centres “d’alta o màxima complexitat” volen que els alumnes siguin més semblants a un exèrcit, posant a vegades normes rígides perquè en la seva opinió se’ls ha de reeducar. La majoria d’escoles “més democràtiques” pels alumnes, són una dictadura per a molts mestres. Vull dir que, per molt que us diguin que les escoles del segle XXI són obertes per a tothom, hi ha molts docents que no s’hi troben a gust per la quantitat de feina afegida que hi ha al darrere. Parlo des de la meva experiència. Existeixen milers de centres.

Tanmateix m’agradaria parlar d’una forma de racisme. La frase: “Els nostres alumnes aprenen millor d’aquesta manera”, quan es fa referència a una metodologia concreta a l’hora d’ensenyar. Com per exemple la metodologia Innovamat o fer treball per projectes. Com a mare i com a mestra he vist que fer servir una única manera d’aprendre no beneficia als alumnes, tot el contrari. Parlem de tenir en compte a tot l’alumnat, d’adaptar els aprenentatges i després els hi ensenyem amb un únic mètode i plantejant projectes que moltes vegades són de l’interès dels docents i que no s’acosta gens ni mica al que han dit els alumnes.

Eh! Que no em sembla malament! Però ensenyar les matemàtiques només d’una manera no ajuda a entendre-les. Soc de les que busca diferents metodologies i tafaneja com ho fan arreu del món per poder tenir un ventall més extens per l’alumnat. Quan a l’alumnat li ofereixes això pensant en què té unes capacitats limitades, el que estàs fent és tallar les seves ales. Per desgràcia he escoltat massa això de: “El nostre alumnat no treballa així”Després ho he provat, i…sorpresa! Ho poden fer!

Segregació, polítiques i impacte en famílies i criatures

Ens omplim la boca parlant d’interculturalitat, però una cosa que em sorprèn molt és trobar una gran quantitat de docents que porten els fills i filles a escoles concertades i privades. Fa un moment us compartia un exemple. Els motius? Solen ser diversos, gairebé sempre el que guanya és que a la concertada no hi ha tanta immigració. Però clar, no ho diuen així. Les persones hem après a parlar educadament sense haver de dir-ho tot. Jo aplaudeixo aquells centres on les docents, majoritàriament, porten els seus fills a escoles públiques i fins i tot al mateix col·legi. Des del meu punt de vista, són aquestes escoles les que aposten per una educació global, intercultural, amb valors i tot allò que somiem que hi hagi en un món ideal.

En els dos últims anys m’he pogut informar una mica sobre el funcionament del Pacte contra la segregació escolar i tinc sentiments molt oposats al que diu la majoria. Cada matí porto al meu fill al cole i veig com un gran nombre dels seus companys arriben a l’escola en bus. Curiosament, aquests nens i nenes són de famílies d’origen no català i espanyol.

A la porta de l’escola han posat un escrit que diu: “Si arribes tard a l’aeroport, perds el vol. Si arribes tard al metges, perds la visita. Què et diu que si arribes tard a l’escola no et perds res?” I sabeu que en penso? Que això no ho van posar quan la meva filla anava al mateix centre i n’hi havien pocs alumnes d’un color no blanc.

He assistit a reunions d’ajuntaments on explicaven com funcionaven les motxilles escolars. En aquestes reunions, explicaven com han trucat a les famílies per a que anessin a centres lluny de casa seva. Famílies amb nens petits. Els hi parlen dels beneficis d’anar a una escola lluny del seu barri. Per anar a una altra escola on no són benvinguts. Un company un cop ho va anomenar “el mal menor” perquè no era un tema que el pogués afectar a ell directament.

Fa unes setmanes vaig coincidir amb un amic que ara viu a un altre país. No vam coincidir molt al centre, però teníem amics comuns. 30 anys després mantenim contacte. En canvi, he vist molts casos en què, estudiant lluny del teu cercle, no et garanteix accedir a una realitat diferent a la que vius. 

Em pregunto, qui i des de quin lloc es pensen les polítiques com el Pacte contra la Segregació Escolar? Qui pot considerar que és un “mal menor”, i a qui li suposa dificultat en el seu dia a dia, imposada des de l’administració? Jo voto per reduir les ràtios de l’escola pública, i si una zona està tensionada potser haurien de construir més escoles…no sé.

Us explico un segon cas. Un nen que va a un institut prop del seu barri i pateix assetjament durant tota l’ESO. Sempre és el culpable, a pesar de rebre els insults de la resta de nens. El titllen d’agressiu i mai pot explicar el que està patint. Al centre s’han posat les piles perquè una de les famílies del barri ha dit que prou, ja que el seu fill també rep assetjament per defensar al que està assetjat.

Més casos. Una companya m’explicava que farien de la seva escola un institut-escola i que era el millor, perquè l’alumnat que els hi enviaven a l’institut (des d’altres centres), els hi suposava  un calvari.

Fa uns mesos, una dona jove ens explicava en una reunió, com havia estat la seva vida per confiar en un sistema que la va abocar a uns estudis concrets en una zona concreta. Ara amb més de 30 anys, tornava a estudiar sabent les possibilitats que tenia. Doncs això mateix passa, quan parles amb famílies que acaben d’arribar i els hi diuen que és millor anar a una escola, lluny d’on viuen, on encara no ho saben, però no seran acollits. 

La gent ens estima quan som pocs de nosaltres. Si som més, som una amenaça. Entenc que un alumne de 12-13 anys hi vagi a un centre fora del seu barris, però perquè li volem fer això als més petits? I ho dic veient que els meus fills han crescut amb el seu cercle d’amics.

Algú em pot dir: “Eh! Que els que van a centres privats també ho fan lluny del seu barri!” Ho sé, i ho fan per tenir contactes de cara a un futur. Ho fan perquè es poden permetre pagar més de 600€ al mes. Ho fan, i per a les seves famílies no suposa cap càrrega.

Costums… o racisme velat?

És sorprenent com molts companys i companyes catalanes blanques que he tingut, han crescut en un cercle tancat. En el moment que aterren en un centre multicultural els hi entra la síndrome del salvador blanc. En comptes de concentrar-se a buscar noves maneres d’ensenyar, es passen les hores jutjant o lamentant les circumstàncies dels menors. Escoltes constantment: “Pobrets”, “ És que amb el que tenen a casa…”, “ No tenen normes”.

En quin moment humanitzarem els alumnes de família migrades? Normalment trobo més comprensió (i humanització) cap a l’alumnat amb famílies que tenen valors semblants a la majoria de docents. És a dir, aquells que s’assemblen. Aquells que, segons aquestes persones adultes, creuen que han de validar. Perquè sembla que sempre necessitem la validació de l’altre, del blanc².

Quins són els valors que s’enalteixen? Els que es minimitzen? Menyspreen? Què projectem de cada cultura? De cada país? A qui admirem?

Per altra banda, un tema que es repeteix cada any està relacionat amb el Ramadà. El mateix debat respecte a la religió, en concret cap a la musulmana. Les festivitats de les escoles catalanes i espanyoles estan molt lligades a la religió catòlica. A pesar d’això, es posa molt en dubte les altres celebracions i es fa servir la paraula “radicalització”³. Es qüestiona la religió dels alumnes i com actuen les seves famílies. Ja sigui per parlar del dejú o per celebrar la festa del xai. No trobem el mateix soroll per part de les famílies d’altres religions, elles entenen que aquí la majoria és catòlica. 

 Al centre on treballo, totes les famílies participen en la celebració del Nadal, en canvi en la dels meus fills fa anys que la van treure. On treballo hi ha més diversitat ètnico-racial i cultural i sembla ser que més interès per mantenir les tradicions del país. Curiós, no?

Un altre exemple de racisme velat és el tracte als infants, ho podeu veure a l’hora de “fer adult” als nens d’un barri o d’un altre: al meu cole sempre acaben parlant d’ells com si fossin nens de 18 anys quan encara no han fet els 12.

Molts companys tenen unes expectatives baixes cap a ells. Creuen que deixaran d’estudiar, que les nenes es quedaran embarassades aviat, que seran delinqüents… I sabeu que és el que més m’alegra? Que aquest darrer curs m’he trobat amb diferents famílies i m’expliquen tot el que fan els seus infants. El 80% continua estudiant, si algú no ho fa és per la vida que els ha tocat, no perquè no volguessin. Podria dir que s’acosta al percentatge d’amigues blanques amb les que he crescut i ningú les assenyala per no haver acabat els seus estudis.

Sabeu on hi ha un racisme clar? El fet de tenir a la policia com a observadors dels infants. Pensar que els alumnes es “radicalitzen” per la religió i no perquè pateixen agressions racistes en el seu dia a dia.

I mentre posen el focus en alumnes d’una determinada religió, deixen que altres escampin els seus missatges d’odi feixista, sobretot més visibles a les xarxes socials. Aquests alumnes blancs sempre tenen problemes mentals, quina casualitat!

Racista és que els mitjans de comunicació parlin de la baixada del nivell dels alumnes del país fent culpables als nostres alumnes i no als experiments que han fet en l’educació, convertint el coneixement en un espai lúdic. Conec alumnes que han estat tota la primària sense fer servir una llibreta o tenir un llibre.

Racista és dir que la teva tutoria a un centre de l’Eixample és una porqueria perquè “tu” tens a tots els alumnes migrants i les teves companyes no.

Racista és dir que emigren els espanyols/catalans amb més talent i tanmateix venen els estrangers del sud global amb menys formació.

Racista és dir expat als blancs i migrant a la gent del sud i orient global.

Racista és queixar-se de les famílies que fan vacances al seu país d’origen quan la temporada s’ho permet, i no posar el crit al cel quan són les famílies catalanes que marxen cada cap de setmana el divendres a la tarda o se’n van una setmana durant el curs. A les persones catalanes se’ls diu que ho facin, que és bo viatjar. En canvi, a les famílies llatines o paquistaneses reben una reganyina. Quan som conscients que han estat tot l’estiu treballant, ja sigui a l’hostaleria, la construcció o cuidant la gent gran d’una família mentre ells no hi eren.

Racista és pensar que tots els alumnes que assisteixen a l’aula d’acollida no són capaços de tenir el mateix nivell que la resta de companys. Quan molts d’ells i elles parlen més de dos idiomes i tenen una base de coneixement ben sòlida en diferents assignatures.

Racista va ser quan va esclatar la guerra a Ucraïna  on tothom volia ajudar i sentien una pena immensa, i aquest sentiment ha arribat, un any després, per les persones de Gaza. I ja no cal que parlem de la invisibilitat del Sudan, R.D. del Congo, Haití i altres conflictes. 

Recordo el dia que vaig ser la única persona del meu equip que va dir que alguns actes no els podíem dur a terme des de la nostra escola i em van titllar de poc solidària. Quan la realitat era que moltes de les nostres famílies feien esforços per arribar a final de mes i cuidar als familiars al país d’origen.

Racista és participar en projectes que podrien ajudar a l’alumnat i trobar-te persones que neguen el racisme a les aules. Que senten com una càrrega els alumnes categoritzats com a NESE B⁴ o NESE C⁵ als centres concertats. Que aquests mateixos centres, venen a les famílies una millor atenció i accés a l’educació, donant per fet que l’escola pública no els pot oferir el mateix i menys si es relacionen amb els que són com ells i elles.

Per últim, racista és creure que només hi ha un tipus d’alimentació vàlid per a tothom i que per valorar la dieta dels nostres alumnes o el menjar d’arreu del món es necessiti el vistiplau de la gent blanca. Això no ho qüestionen amb el tipus d’alimentació que pugui escollir una família, ni amb les al·lèrgies (lògic), ni en el menú que es posa a l’escola quan un grup ampli de l’AFA escull a la nutricionista que més els hi agrada per canviar la dieta de tot un centre escolar.

Podria posar més exemples, però us convido a que els penseu vosaltres per afegir al llistat.

Com podem continuar?

En primer lloc explicar que jo no soc una experta en allò que han de fer els altres. Tinc companys i companyes de diferents orígens ètnico-racials i culturals, algunes nascudes a Catalunya que també exerceixen la docència i tenen les seves pròpies tècniques.

Jo intento fer classes on tots els alumnes es puguin sentir representats de manera positiva encara que el missatge del tema sigui una mica incòmode, per exemple “el descobriment d’Amèrica”. Parlo de les riqueses dels continents i dels països. Insisteixo molt que Àfrica és un continent i té 54 països amb els seus milers de característiques i diferències. Qüestiono la tasca de les ONG, perquè sé de primera mà com treballen, conec persones que han anat i, he viatjat poc al meu país, sé quina és la realitat. La majoria de temes a què dono veu són els socials, que en forma d’assignatura són els del coneixement del medi natural i social.

És difícil d’explicar. Trobar aliats és una mica complicat. Si una persona sent empatia i té un canvi de mirada, sabeu com se la classifica? De boja. Les que son aliades solen ser boges. A la gent els agrada continuar en un núvol de cotó. I passar desprevingudes, com aquella que no és perfecta, però que no portarà més problemes. De vegades hi ha sort i s’uneixen moltes boges aliades a canviar el món. I sorgeix aquí l’educació igualitària per a tothom.

Què faré jo? Continuar sent la reina de la meva aula. Ensenyar des de les meves conviccions, qüestionar allò après, discutir. Fa poc vam estar parlant de l’Edat Mitjana i em va alegrar poder explicar l’evolució del que ens envolta des del respecte. Allò ens va donar la possibilitat de poder trucar a unes mares marroquines per parlar-nos sobre la llengua àrab.

En una altra ocasió, vam tenir la visita d’una mare boliviana que ens va explicar com fer una Reanimació Cardiopulmonar (RCP). De vegades es ven la idea que totes les famílies d’origen no espanyol no tenen estudis o nocions bàsiques. I si les tenen què passa? Sempre podem aprendre de la resta. De vegades des de l’escola només s’aplaudeix l’obediència del que cal fer sense donar possibilitat a la participació. Parlo del que succeeix a algunes escoles etiquetades “d’alta complexitat”.

Des de la fortalesa que és la meva aula, intentem debatre i parlar sense fissures de petits reptes que es trobaran a la vida. Però també poso èmfasi a tractar-los com el que són, nens. Als que pots renyar, felicitar o ensenyar críticament mitjançant el diàleg. Algunes vegades, gairebé totes, també fujo de la pena que poden suposar algunes situacions. Perquè encara que sembli fred, he observat que en molts casos eduquem des de la pena del que sabem de les seves vides, però no els ajudem a superar-se en altres aspectes. Val a dir que no és una cosa generalitzada, però sol passar.

Què més hauria de canviar? He parlat de la superioritat i el paternalisme cap a la nostra identitat ètnico-racial i cultural, però si seguim parlant “d’alta complexitat”, alumnat NESE B, NESE C, els nostres nens i nenes estaran sempre etiquetats i assenyalats. Adolescents sense dret a sortir del camí, a canviar d’opinió, sense dret a queixar-se, sense dret a denunciar. Per què ho dic? Perquè continuarem sent assenyalats per les nostres creences religioses, pels nostres costums, per la nostra manera de parlar, per la nostra roba. Seguirem sent una diana mentre els altres considerin que som un perill, que no ens han domesticat, que no estem integrats. Seguirem sent l’excusa perfecta per als mals de la societat, per a la reforma política, per parlar de la baixada del nivell cultural.

He après en aquesta darrera temporada de la meva vida que podem continuar obrint portes, escoltar a la gent, però que al final deixaran de convidar-te si el que dius incòmoda al públic. Perquè les veritats són incòmodes i fa la sensació d’estar parlant sempre a la defensiva. Ens hem acostumat a tenir tres o quatre persones que siguin les representants de la resta. Ho podria aplaudir sinó fos perquè he descobert que hi ha tantes realitats com a persones. Igual que les vostres veus són escoltades des de diferents perspectives i tons, per què espereu que les nostres sonin iguals? 

Deixeu d’obligar-nos a esforçar-nos el doble o el triple que la resta per arribar més lluny. Prou de parlar al nostres fills com si visquessin sense normes a casa o sortissin d’una pel·lícula dels 90 de barris de Los Ángeles.

Si res d’això canvia, ni canvia la direcció dels que miren cap a una altra banda, poc podrem fer. Només continuar construint poc a poc, donar confiança a l’alumnat i a les famílies, aplaudir els passos que fan. Celebrar cada èxit al nostre voltant. Posar d’exemple els que van seguir endavant i animar els que creuen que no poden.

Totes les opcions als nostres somnis són vàlids. Haurien de ser-ho. El dret a un futur possible. Perquè el nostre somni no és delinquir, ni treballar dotze hores per un sou miserable, ni acabar a la presó. Això és el que alguns voldrien que anéssim, però per sort som moltíssims aconseguint coses a molts llocs. Deixeu de dir allò de: “Com aprenc de tu!” i comenceu a construir amb mí. I alçar la veu, a deixar d’esperar a que nosaltres soles fem el primer pas, per després veure que heu fet passos cap enrere. 

1. Al llarg dels anys han canviat les sigles, però el significat és el mateix. Els antics centres etiquetats com a CAEP (Centre d’Atenció Exclusiva Preferent) s’han renovat sota l’etiqueta de Centres d’Alta o Màxima Complexitat. ↩︎
2. Fanon, Frants (1952/2009). Piel negra, máscaras blancas. Akal. ↩︎
3. Douhaibi, Ainhoa & Amazian, Salma (2019). Radicalización del racismo. Islamofobia de estado y prevención antiterrorista. Cambalache. ↩︎
4. En el marc del Decret d’inclusió educativa 150/2017, es categoritza com a NESE B a l’alumnat amb necessitats específiques de suport educatiu per raons socioeconòmiques o socioculturals. ↩︎
5. En el marc del Decret d’inclusió educativa 150/2017, es categoritza com a NESE C a l’alumnat amb necessitats específiques de suport educatiu per raons d’origen. ↩︎

Descarregar article en PDF [PROPERAMENT]