Aquesta revista digital és una finestra per poder observar, reflexionar i analitzar les formes que el racisme pren en el món educatiu. Durant aquests darrers anys, a Catalunya hem pogut notar una major centralitat en dirigir alguns debats i anàlisis educatius entenent com el sistema racial i capital s’imbriquen i contribueixen a mantenir la desigualtat educativa i social. En altres paraules, com el sistema educatiu, encara lluny de ser capaç d’assolir els objectius d’inclusió i equitat, continua perpetrant models d’exclusió i marginalització, d’estratificació racial, social i econòmica. Alhora, però, sabem que aquest anàlisi encara requereix de repòs, de temps i maduració per poder traçar una agenda explícitament antiracista que contempli la lluita en l’educació inseparable de la lluita per l’habitatge, el treball o la salut, entre d’altres. A llarg termini, és el camí al qual aquesta revista pretén contribuir.

Com a professionals de l’educació, ens han ensenyat a educar sota una lògica institucional, sabem del llenguatge tècnic i aprenem a diseccionar els continguts en matèries primer i en projectes després; creem unitats didàctiques en el marc d’uns continguts curriculars i d’unes competències; per acabar avaluant els seus aprenentatges atenent a dimensions concretes i endreçades d’una manera determinada. Hem après a incorporar metodologies d’aprenentatge actiu, que voldrien involucrar més a l’alumnat, per a que siguin agents actius en el seu propi procés d’aprenentatge, buscant la seva pròpia significació. S’ha perfilat una pedagogia de les institucions i se’ns ha ensenyat com aquella a executar, en la qual confiar i sobre la qual pensar.

• És possible encaminar-nos cap a una pedagogia, un ensenyar-aprendre transformador en el marc de les institucions escolars?
• Com podem desafiar les estructures de poder, com podem accionar canvis des de les vísceres d’un projecte que és inherentment colonial, fruit del sistema mon modern?

La força institucional és tant megalòmana, que és capaç d’absorbir les propostes radicals fins a despolititzar-les. La nostra voluntat en transformar la pràctica institucional, de superar el model bancari o industrial, ha portat a la reconceptualització de l’ensenyança crítica a una funcionalitat dintre de la institució. L’esforç de la pedagogia crítica, traduïda en “pensament crític”, s’ha centrat en l’abordatge reflexiu, simbòlic, a vegades difús i buidat de tot objectiu polític, sense aquell compromís necessari per a la transformació material, per la transformació real de les situacions d’opressió. Certament, unes metodologies ens permetrien, més que d’altres, a poder fer aquesta incidència de canvi real. Aquesta força despolititzadora ens hauria d’alertar i fer-nos prendre consciència a què ens confrontem, a com estem transformant la nostra pràctica educativa. Una tasca àrdua, però no impossible.

És  necessari fer explícita la dimensió política de l’aprenentatge. Això no és més que entendre que el currículum, la manera d’ensenyar, com s’organitzen les aules, els espais de relació, els espais de decisió, els de participació, els noms de les aules, així com les condicions laborals, qui pot accedir a l’ofici, etc… tenen una voluntat política. Que res és atzarós, que tot pren un sentit determinat, que responen a uns valors i interessos institucionals i estatals. Per tant que tot aquella pràctica validada, serà aquella que no entri en contradicció amb aquests valors i interessos. Sorprèn com la creença que l’educació és neutral i apolítica encara és àmpliament extensa.

Com diu la cita que inicia aquest capítol, “allà on el coneixement és despolititzat i el dèficit organitza les pràctiques al voltant de l’aprenentatge, la deshumanització pot ocórrer a través de la reducció del que es veu a allò que no hi és”. En la pròpia formació de futurs professionals de l’educació, així com al llarg de la nostra pròpia escolarització, poques vegades se’ns fa explícita la dimensió política. En altres paraules, assumim que allò que aprenem i com s’ensenya, és com ha de ser. No ens donen eines per identificar com es reprodueix el poder, ni com es perpetuen relats colonials. Ni ens ensenyen que la folclorització i essencialització de les pràctiques, sabers i formes de vida de les criatures i joves, és una reducció a allò que es veu, tot contribuint a que allò que no hi és no sigui quelcom rellevant a considerar per aprendre.

La despolitització de la pràctica escolar ha portat a què quan el professorat posa en evidència a alguna criatura o jove davant de la classe amb comentaris aparentment innocus, aquestes hagin de somriure i seguir amb la aparent “broma” al ritme de les rialles. Ha comportat a què, per poder existir dins les parets escolars, hagin de mimetitzar-se tot havent d’aprendre a ser i existir novament. A comprendre que durant la jornada escolar moltes vegades no hi té lloc la pròpia manera en què s’expressen, com es vesteixen, com es relacionen. En el millors dels casos, troben un petit refugi en altres companyes, amb qui poder resistir i parlar en la llengua materna, a vestir i a relacionar-se com veritablement es senten còmodes, i son. Però res els i les protegeix de la vigilància cap als seus cossos, exercida sobre unes més que d’altres, al respecte de com es mouen, com vesteixen, què diuen… per si caldria activar un o altre protocol, per si caldria engegar algun o altre procés de diagnòstic, o activar un servei o altre. I com res és atzarós, la hipervigilància que s’exerceix sobre uns cossos respecte d’altres respon a una lògica institucional. La pedagogia de les institucions s’ha normativitzat tant, que difícilment hem set capaces identificar les formes de deshumanització que constantment es (re)produeixen en la quotidianitat escolar.

Per sort, moltes d’aquestes formes de deshumanització cada vegada son més visibilitzades i problematitzades, gràcies a la feina d’investigadores, educadores i activistes antiracistes que en l’àmbit educatiu i escolar estan analitzant i reflexionant al voltant dels mecanismes i pràctiques de racisme institucional. I hem pogut comptar, i comptem, amb la fortuna de tenir alguns dels seus anàlisis, reflexions i propostes en aquesta revista. Professionals, mares, pares, aprenents i activistes que, dintre de les possibilitats i les tensions institucionals, cerquen la manera de sortejar la dominància i la opressió, per poder oferir espais d’existència propis per a les criatures i a les joves. Accionant l’antirracisme en la pràctica professional com un imprescindible per sostenir la pròpia existència i per a oferir espais de possibilitat presents i futures. Accionant l’antirracisme de la mateixa manera que moltes altres companyes han estat, estan, i estaran, portant aquesta lluita a les aules i als espais escolars quotidianament. Desitgem que aquestes altres companyes, les que ens llegiu, pugueu trobar aquí un espai on les vostres accions individuals puguin descansar sobre una lluita col·lectiva. I que us permeti un respir de possibilitat, davant dels moments d’esgotament físic, emocional i polític.

Col·lectiva antiracista AICE
Anàlisi, Investigació i Creació en Educació